El 2005 s’han complert 50 anys de presència col·legial de l’enginyeria tècnica industrial a la Catalunya central que, històricament es divideix en quatre grans etapes :

• Entre 1955 i 1970 la Delegació de Manresa del Col·legi de Perits Industrials de Barcelona fou presidida per Ramon Casals Cardona i va conviure amb el segon període del Franquisme o «Desarrollismo». Aleshores era una institució modesta –el 1970 arribava als 100 associats– però important per a l’economia d’una zona industrial que creixia. Durant aquells anys predominaven les especialitats del peritatge que coincidien amb les de la indústria del Bages i el Berguedà: el tèxtil, la metal·lúrgia, la química (molts d’aquests pèrits treballaven a la gran fàbrica de Pirelli) i l’electricitat. Durant aquesta etapa el Col·legi es consolidà a Manresa, tingué una presència social destacada i va fer augmentar el prestigi de la professió actuant en el dia a dia de les empreses de la zona.
• Les presidències de Josep M. Villalba i Josep Gómez Pardo van portar la corporació del Franquisme a la democràcia en un context de crisi econòmica que s’agreujava a mesura que corria el temps. La Delegació va arribar als 170 col·legiats, però es va estancar i el nombre de visats va disminuir. A causa de la crisi del tèxtil va disminuir el nombre de col·legiats d’aquesta especialitat. La presidència de Josep M. Villalba va coincidir amb el darrer franquisme, amb molts moviments socials que lluitaven contra el règim, mentre que Josep Gómez va viure l’esclat de la democràcia i va poder fer el Col·legi més participatiu.
• De 1980 a 1995 la Delegació de Manresa es va convertir en una Demarcació del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya i fou presidida per Domènec Valero. Aquests anys van coincidir amb la represa del creixement econòmic a la Catalunya central, i això va comportar un gran desenvolupament de la Demarcació, que va arribar a més de 400 col·legiats. Valero va promoure les activitats socials que l’entitat necessitava a més de les col·legials. Durant aquest període d’establiment de la democràcia i l’autonomia es van modificar legalment les atribucions i la formació de l’enginyeria tècnica industrial.
• L’època d’independència del CETIM és la del gran salt endavant de la professió i de la corporació, quan el Col·legi de Manresa ha arribat gairebé a 1.000 membres i s’ha disparat el nombre de visats. Domènec Valero va mantenir la gestió de la institució en forma de col·legi independent. Des de la seva dimissió –per assumir responsabilitats al Consejo General de Colegios de España– va assumir el deganat Albert Gómez Pardo, que havia compartit les responsabilitats de gestió de l’entitat. Aquesta etapa ha coincidit amb un fort creixement econòmic i amb canvis estructurals en la indústria, immersa en un procés de globalització sense retorn. L’increment del nivell de vida va augmentar el nivell de formació a partir dels anys setanta i això s’ha notat en el nombre d’enginyers tècnics i en el de col·legiats. Durant els 50 anys d’història, la institució ha assolit l’objectiu de prestigiar, consolidar i promocionar el peritatge i l’enginyeria tècnica industrial dins de la societat. La professió es mou entre la teoria i l’aplicació de la tècnica al món de l’empresa i això li ha donat al mateix temps la fortalesa de ser un col·lectiu molt actiu en una economia industrial i la debilitat d’estar a mercè de canvis normatius que puguin malmetre la concepció actual de l’enginyeria tècnica industrial i de les seves entitats corporatives. El nostre Col·legi ha lluitat pel reconeixement del prestigi de la professió i ha promogut activitats per cohesionar el col·lectiu i situar la professió al lloc que li correspon davant la societat. Les actuacions socials del Col·legi repercuteixen positivament en tots els professionals, difonen la seva existència i els prestigien. Aquest conjunt d’aspectes són els que es tracten a les pàgines d’aquest llibre a través de la història corporativa de l’enginyeria tècnica industrial a la Catalunya central els darrers cinquanta anys.

 

Inici i desenvolupament de la presència Corporativa a Manresa:  La Delegació de l’Associació Nacional de Peritos Industriales i del Col·legi de Perits Industrials de Barcelona durant el Franquisme (1956-1975)
Orígens de la Delegació

Les primeres notícies sobre la possibilitat de constituir a Manresa una Delegació de l’esmentada Asociación Nacional de Peritos Industriales, Agrupación de Cataluña-Baleares són de l'estiu de 1955. En aquell moment el Bages i el Berguedà s’estaven recuperant de l’estancament econòmic posterior a la II Guerra Mundial, s’acabaven les restriccions elèctriques i començava una època de franc creixement amb un notable canvi de rumb en la política econòmica del règim i amb aires d’obertura visibles en els acords bilaterals amb Estats Units de 1953 i en l’ingrés d'Espanya a les Nacions Unides el 1955. A partir de 1957, amb l’arribada de ministres tecnòcrates a les carteres més importants, es va desenvolupar el Pla d’Estabilització i els successius «Planes de Desarrollo», que van ordenar la política econòmica i les relacions amb l’exterior. L’economia va ini­ciar la fase de creixement denominada «Desarrollismo» caracteritzada per una gradual obertura (tant pel que fa al moviment de mercaderies, persones o capi­tals), pel desenvolupament industrial, un augment notable de la immigració a Catalunya i pels inicis del turisme de masses a les costes espanyoles. El Bages es va mantenir en aquesta tònica de creixement gràcies al potencial d’una indústria prou diversificada, en la que cal destacar el tèxtil i la metal·lúrgia, mentre que el Berguedà recuperava la plena producció a les fàbriques tèxtils.

En aquest context, cada cop hi havia més perits industrials ocupats a la zona en tot tipus d’empreses i en l’exercici lliure de la professió. Grans empreses tèxtils com Textiles Bertrand y Serra, químiques com Pirelli, elèctriques com la Compañía Anónima Manresana de Electricidad, o mitjanes empreses metal^·lúrgi­ques com Oxígeno y Construcciones Metálicas SA, la Maquinaria Industrial SA, la Metalúrgica Textil SA, Carreras SA, i les foneries Ubach, Alegre o SA de Fudición, donaven feina a un estol de perits. Altres exercien la professió en peti­tes i mitjanes empreses, en les que solien ser els directors o propietaris, com per exemple a la textil Perramon i Badia. Aquesta concentració de perits, molts dels quals vivien a Manresa, va fer que es sentís la necessitat d’obrir una demarcació que permetés el contacte entre els associats i evites desplaçaments a Barcelona.

Per això, durant la primavera de 1955 es varen celebrar reunions informals a diferents cafès amb l’objectiu de fundar una delegació de l'ANPI a Manresa. Entre el grup dels promotors hi havia Ernest Sala - dels líders de les reu­nions-, Joan Massana, Joan Sisquella, Lluís M. Puig i Ramon Casals Cardona, un perit especialitzat en electricitat i empresari del ram que formava part des de 1949 de la junta directiva de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa. Aquests primers contactes comptaven amb el suport de Joan Prat Pons, el perit més antic (de la promoció de 1911) i aleshores alcalde de Manresa. Més enda­vant s’incorporaren al grup Francesc Guix i Juli Pujade. Fou justament aquest l’encarregat de demanar per carta la possibilitat de crear una Delegació davant del president de l’Agrupación de Cataluña-Baleares de l'ANPI, Josep M. Cabestany, el maig de 1955. La resposta de l’Agrupació fou afirmativa i Juli Pujade s’encarregà, com a representant local de l’ANPI, de fer els tràmits necessaris i demanà permís al l’Ajuntament per fer una reunió més oficial a l’escola «Generalísimo Franco» (La Renaixença) el 21 de juny. En temps de repressió política en els que calia demanar permís per a qualsevol reunió, aquesta petició i la resposta de Cabestany són els dos primers documents de l’arxiu de la Delegació manresana.

Les gestions no fructificaren per manca de local i de pressupost i seguiren les reu­nions informals fins al juliol de 1957 quan el president de l’Agrupación de Cataluña-Baleares, Alfons Figueras, proposa a Juli Pujade que organitzi una reu­nió per tractar de la fundació d’una delegació de l’ANPI. Superades les reticències de l’Agrupación, calia trobar local i el mes d’octubre Ramon Casals Cardona, recolzat pel metal·lúrgic Eduard Sallés, el demanà a la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa, una de les poques institucions amb una economia saneja­da, que estava arreglant els seus locals -on s’instal·là la sala d’actes més digna de la ciutat- i volia encabir-hi entitats afins. La Cambra va cedir en precari i sense lloguer uns locals dels baixos de la seu de la plaça Pedregar.

Així, el 12 de gener de 1958, sota la presidència de Josep M. Cabestany i de l’al­calde de Manresa Joan Prat Pons, es celebrà l’acte de constitució de la Delegació de l’ANPI, en la qual s’elegí per unanimitat la primera junta de govern presidida per Ramon Casals Cardona i amb l’assistència, entre d’altres de Lluís Puig Vila-Masana, Juli Pujade i Josep M. Villalba. En aquella època l’Agrupación de Cataluña-Baleares de l’ANPI s’estava descentralitzant per tal d’apropar-se als perits en actiu i facilitar la seva associació, ja que encara s’estava discutint a l’Estat si els perits podien tenir Col·legi oficial amb dret a visat i l’associació era voluntària per part dels perits elegida per unanimitat.

A l’arxiu del CETIM també hi ha una correspondència que mostra la vida corpo­rativa d’abans de la Delegació. Es tracta d’un escrit en defensa de les atribucions de la professió firmat per una trentena de perits que treballaven a Pirelli, que Juli Pujade transmet a l’Agrupació de Barcelona. Amb les reformes dels anys cin­quanta el Ministeri d’Educació Nacional volia donar el nom de peritatge al títol del 3r grau de la tècnica que es projectava en la reforma dels ensenyaments tècnics i els perits s’hi negaven rotundament per evitar confusions, insistint en la idea que el títol de perit comportava atribucions de projecció i firma en la creació i direcció d’indústries. Al final es va imposar el criteri dels perits.